Testament Omega

El cantaor Enrique Morente volia musicar poemes de Leonard Cohen i el grup de rock independent, Lagartija Nick, de Lorca. Una nit van posar en comú les seves inquietuds i va sorgir la química de forma espontània. I a foc molt lent i durant anys van anar cuinant el que acabaria sent Omega. El disc que va revolucionar fa 20 anys el panorama musical dels anys 90 per convertir-se en un dels projectes més importants de la música popular espanyola de les darreres dècades. Un treball que va obrir les portes al flamenc i els horitzons del rock.

Antonio Arias, líder de Lagartija Nick, i el seu germà Jesús Arias, periodista cultural i inquiet músic granadí, coneixien Morente des de principis dels vuitanta. Arias estava obsessionat en gravar poemes de Lorca barrejant música punk i flamenc. L’agost de 1995 ho va explicar a Raúl Alcover, el músic granadí que estava ajudant a Morente amb el projecte sobre Cohen, i dies després es va produir la trobada. Jesús li va cantar el poema Niña ahogada en el pozo amb la música del Helter Skelter dels Beatles i a Morente li van brillar els ulls. “Fem que ens tanquin a tots a la presó!”, va dir el cantaor mesos després.  Morente, que ja havia gravat mitja dotzena de cançons de Cohen, va incorporar a Lagartija Nick al projecte.

Després del primer assaig, Morente va exclamar: “Jo ja no vull ser cantaor flamenc mai més. Vull ser el cantant de Lagartija Nick”. L’enregistrament del disc, que va ocupar gran part de l’any 1996, va ser instintiva, anàrquica i amb un fort component experimental. Per primera vegada, els esperits del postpunk (Joy Division, Einstürzende Neubauten …) i el flamenc tradicional (Antonio Chacón, la Niña de los Peines…) flotaven en una mateixa sala de gravació. “Era com si la veu d’Enrique fos la veu d’un poeta i nosaltres, el soroll de Nova York”, recorda Eric Jiménez, bateria de Lagartija Nick.

La tensió es va fer palesa des de l’inici. Morente, visceral i expansiu, va provocar una crisi en canviar algunes de les traduccions de les cançons de Cohen, que estaven aprovades per contracte. L’altra crisi es va produi amb els rockers: els integrants de Lagartija Nick no van suportar la tensió d’un enregistrament d’alt voltatge i es van dissoldre dies abans d’iniciar la gira. Eric Jiménez, bateria, i Miguel Ángel Rodríguez Pareja, guitarrista, van acabar reclamant els seus drets d’autor en les cançons d’Omega. Encara no havia sortit el disc i la polèmica estava servida. Era març de 1996, Morente actuava en un cicle de flamenc i no va avisar que portava a Lagartija Nick. Després d’un recital clàssic, va caure el teló de fons i el grup va descarregar Omega, el que va provocar la ira d’alguns espectadors, que van cridar “Això és soroll!” o “Canta flamenc!”. Alguns crítics i els puristes del flamenc tampoc van entendre el camí obert per Morente, titllant Omega de provocació i descens als inferns.

Omega es va publicar al desembre de 1996 i al mes següent ja havia despatxat 26.000 còpies. En total, les vendes van rondar els 50.000 exemplars. Segons el cercle íntim del cantaor, “Enrique sabia que Omega era, si no la seva obra cabdal, almenys la de major projecció”. Aquest és el testament d’un moment únic, o millor dit, un esdeveniment, explicat ara en un documental de manera meticulosa per tots els participants, i alguns testimonis clau com Estrella Morente, Raúl Alcover o Borja Casani. Hi ha coses que estan condemnades a trobar-se. Leonard Cohen admet que un xaval li va donar lliçons de flamenc a la seva joventut, i que allò havia de ser una influència cabdal al seu art. Anys més tard, Enrique Morente cantaria les seves cançons (“Això és com si Ray Charles cantés una de les meves cançons”, diu el novaiorquès), inclosa la cèlebre Toma este vals. El cercle es tanca amb Omega. Rock i flamenc, Granada i Manhattan, i la generosa ombra de Lorca oferint el vistiplau.