John Maus: retrofuturisme intel·lectual

Al San Miguel Primavera Club 2011 ens va brindar amb un playback amb les cançons del seu últim treball, l’aclamat We Must Become the Pitiless censors Of Ourselves (2011)John Maus es va dedicar, bàsicament, a cridar i, com se sol dir, suar la cansalada. L’artista nord americà no va parar d’anar amunt i avall per l’escenari, com si embogís, clavant-se cops de puny a si mateix al cap. I només de tant en tant va cantar, més aviat malament, la lletra de les cançons de pop sintètic retro que conformaven el seu últim àlbum fins aleshores.

Més propi d’un xou, no podem considerar que fos un concert a l’ús, molt del públic que va omplir el Casino de l’Aliança ja l’havia vist al Primavera Sound 2009 i eren conscients de l’enrenou que havia generat dies enrere a Madrid. El nord-americà va generar rialles, estupefacció i crits, que s’afegien als seus. I va fer aixecar cada vegada més persones, que s’acostaven a l’escenari seduïdes per l’estrany poder d’atracció que provocava la música, hipnòtica i suggerent, i l’estranya performance de Maus, violenta, provocativa, repetitiva i en part fins i tot commovedora. Tot plegat una experiència col·lectiva que no va deixar indiferent. També va provocar que alguns ho consideréssin una pres de pèl.

Maus, a més de showman estrembòtic, és conegut per les seves composicions d’estètica lo-fi basades en sintetitzadors, baix elèctric i caixes de ritme, les seves influències van des de la música medieval a les bandes sonores dels vuitanta. En les seves actuacions en directe, Maus interpreta les seves cançons com si es tractés d’un karaoke. A més de músic, Maus ha estat professor de filosofia política a la Universitat de Hawai. Molt jove, es va traslladar a Los Angeles per estudiar música al Califòrnia Institute of the Arts. Aquí va conèixer al músic Ariel Pink, qui el va introduir en la música pop.

En més d’una ocasió Maus ha citat a Pink com una de les seves influències, no tant a nivell musical sinó a un nivell conceptual. Abans d’emprendre el seu projecte en solitari va ser membre d’Ariel Pink’s Haunted Graffiti i va tocar els teclats a Animal Collective. El 2006 va debutar amb Songs, editat per Upset The Rhythm. Un any després va editar Love is Real en el mateix segell. El 2011 va editar el seu tercer àlbum, We Must Become The Pitiless Censors Of Ourselves, el més accessible fins a la data i el que li ha permès arribar a una audiència més àmplia, sempre dins de cercles independents, una mena de synth-pop entre gèlid, fantasmal i histèric.

johnmaus

Hi va haver un moment, coincidint amb la publicació del seu primer disc per al subsegell de Domino Records, Ribbon Music, que John Maus semblava destinat a menjar-se el món i jugar en grans lligues. D’això fa sis anys, massa temps per a un artista de les seves característiques, que ens va portar fins i tot a pensar si no hauria posat punt i final a la seva extravagant carrera musical. El cas és que el músic de Minnesota ha tornat i ho fa per partida doble: amb un àlbum que acaba de veure la llum, i amb un altre disc també, Addendum, que es publicarà el proper mes d’abril formant part d’un box set en vinil amb el qual es recuperarà tota la seva discografia.

Ara el que tenim davant nostre és la seva nova col·lecció de cançons, dotze en total, que sota el títol de Screen Memories li serveixen per reprendre la seva carrera allà on la va abandonar fa més d’un lustre, quan va decidir centrar-se en el seu doctorat en Ciències Polítiques. Aquests “screen memories” avancen a cop de rampells psicòtics així com hipnòtics. Per molt que durant les entrevistes promocionals Maus hagi incidit en la importància de que les seves cançons per primera vegada sorgeixin d’instruments electrònics fabricats a mida per ell mateix, la veritat és que no hi ha excessives novetats des d’un punt de vista merament musical per a qui hagi seguit els seus passos des de la publicació de Songs fa un dècada: fuites d’aire barroc, música de videojoc, bandes sonores per a pel·lícules de sèrie Z, tot això embolicat en un primitiu acabat tecno-pop i coronat amb l’amenaçant veu de crooner de Maus.

L’embolcall li ve que ni pintat al discurs amb el qual Maus justifica la raó de ser de Screen Memories, un disc que el mateix autor defineix com “apocalíptic” i que afronta el desafiament de retratar una societat en què l’ètica, la moralitat o el mateix misticisme han estat escombrats en benefici del coneixement tecnològic.