Fa molt temps en una galàxia molt, molt llunyana… per Jaume Garcia Castro

star-wars-original-trilogy-1997-alamo
Pòster de la primera pel·lícula de la franquícia Star Wars

El 1977 les platees dels cinemes de mig planeta es tornaven bojes amb la projecció d’una pel·lícula. A casa nostra Star Wars Episodi IV: Una nova esperança (George Lucas, 1977) es va titular La guerra de las galaxias. La normalització lingüística encara estava lluny i només es va poder veure la versió castellana del film. Jo vaig ser un dels afortunats nens i nenes que va poder anar al cinema a veure la pel·lícula. Davant dels nostres ulls es va obrir un nou món d’aventures, una ficció cinematogràfica que capgirava els estàndards del cinema de ciència ficció i els del cinema d’aventures, una pel·lícula que ens va fer creure que allò que vèiem era plausible. Els esquemes clàssics dels westerns i del cinema bèl·lic, ben combinats, servien per crear una història amb moltes arrels clàssiques, amb referències a la llegenda del Rei Artús i la seva recerca del Graal, al cinema de Kurosawa, a les llegendes de l’Europa medieval, al cinema d’aventures dels anys 40, inspirats en Flash Gordon i d’altres herois intergalàctics, i es transformaven en una de les nissagues cinematogràfiques més influents de la història del cinema i, sens dubte, la més rendible econòmicament.

Al principi, la indústria nord-americana pensava que era una febrada. Desprès es van adonar que el film trencava rècords de recaptació arreu on s’estrenava, quan es van voler adonar del que passava ja era massa tard. George Lucas havia aconseguit un èxit notable amb American Graffiti (George Lucas, 1973) i semblava que la seva carrera aniria sempre a l’ombra del seu soci i amic Francis Ford Coppola, productor del film i soci co-fundador d’American Zoetrope. De fet, estava previst que el seu següent film havia de ser un dels guions desenvolupats dins la productora: Apocalypse Now. Lucas va haver de desistir d’aquest projecte. La seva idea era filmar la pel·lícula a Vietnam, dins mateix del conflicte, com si fos un documental sobre la guerra. La dificultat de dur a terme una empresa semblant, enmig d’un conflicte armat, va fer que desenvolupés dues idees que tenia al cap des de feia temps. Les dues tenien el seu origen en els serials cinematogràfics de sèrie B dels anys 40 i 50, habitualment programats setmanalment als cinemes de reestrena i a les famoses matinées. La primera era la història d’un arqueòleg aventurer anomenat Indiana Smith, l’altra era una espècie d’òpera intergalàctica. Primer va desenvolupar la idea de l’arqueòleg, però no va trobar ningú que la volgués produir.

Desesperat per tornar a filmar, va desenvolupar la idea de l’espai en nou episodis. Quan va tenir l’esquema bàsic de les pel·lícules va decidir que, tècnicament, l’episodi IV era el més fàcil de dur a la pantalla amb un pressupost dins de les seves possibilitats. El cost final del film fou de 13 milions de dòlars. Tenint en compte que aquell any el pressupost mitjà era de 5 milions, podem considerar que Star Wars Episodi IV: Una nova esperança era un dels films amb més pressupost d’aquell any. Va aconseguir aquest pressupost perquè American Graffiti havia donat 100 milions de benefici i cinc nominacions a l’Oscar. La 20th Century Fox va considerar que podria recuperar la inversió i així faria content un jove director amb talent. Volien a Lucas al seu equip i volien atraure a l’estudi a dos dels seus amics: Coppola i Spielberg. Van aconseguir recuperar els diners i guanyar molts més, però a cap dels tres directors.

Tot i que el pressupost era força generós, Lucas va haver de crear una empresa, Industrial Light and Magic, per desenvolupar els efectes visuals. Hollywood encara no s’havia recuperat de la crisi dels anys 60 que va estar a punt de portar les set majors a la fallida econòmica.

«Som l’espurna que encendrà el foc que acabarà amb el Primer Ordre!»

– Poe Dameron a «Els últims Jedi» –

starwars-lastjedi-banner-frontpage
Pòster de ‘Els últims Jedi’

La frase que encapçala aquest article, extreta de la pel·lícula, és la clau de l’Episodi VIII de Star Wars. Aquests dies les xarxes socials van plenes de comentaris sobre la pel·lícula, comentaris que van des de qui opina que és una obra mestra fins a qui la qualifica com el pitjor episodi de la nissaga. Per a mi, és probablement el millor capítol de Star Wars, tant tècnica com cinematogràficament, tot i que té algunes notables mancances. El resultat final és, però, extraordinari.

Es nota que Kathleen Kennedy, CEO de Lucasfilms, ha après la lliçó de Rogue One (Gareth Edwards, 2016), on l’èpica d’una missió suïcida acaba com era previsible, no com voldria l’espectador. Els contes de fades queden per a la trilogia original (episodis IV, V i VI), mentre que la segona trilogia (episodis I, II i III) és la mal resolta crònica d’un àngel caigut. Aquesta trilogia és el traspàs de poders de la vella generació a una nova forma d’entendre Star Wars. És normal que hi hagi espectadors arreu del món que no vulguin seguir aquest canvi. Porten quaranta anys acostumats no només als Jedi i els Sith, als rebels i a l’Imperi, sinó a tot un univers expandit que, ja va avisar Lucasfilms, quedà rescindit des del mateix moment que George Lucas va signar la venda a Disney de la fàbrica de fer calers més gran del planeta. Star Wars evoluciona, es transforma, en certa mesura es fa més madura, mentre que d’altra banda també manté l’esperit juganer de la primera trilogia.

Però per què cal transformar la franquícia? Per què aquest salt qualitatiu en aquesta trilogia? Per què tallar els llaços amb els personatges originals? La resposta és traumàtica, però obvia: han passat 40 anys des de l’estrena del primer film, 34 des de l’estrena del Retorn del Jedi (Richard Marquand, 1983), tenint en compte que sociològicament una generació s’esdevé cada 30 anys som, literalment, davant d’una nova generació de fans, la tercera si tenim en compte els fans (sí, n’hi ha encara que sembli mentida) de la segona trilogia. Els plans de Kathleen Kennedy passen per fer una pel·lícula de Star Wars cada nadal, alternant episodis oficials amb spin-offs. És evident el canvi de mentalitat, mentre Lucas va esperar setze anys entre trilogies, ara tenim tota una industria especialment desenvolupada per obtenir material nou cada temporada, no només pel·lícules, també còmics, novel·les, sèries de televisió, tant d’animació com de personatges de carn i ossos… I una pel·lícula nova cada any. Tant se val si les pel·lícules noves agraden o no als seguidors de fa 40 anys, el públic objectiu segueix tenint entre 7 i 20 anys, i els fans de les primeres pel·lícules ara són els pares dels que paguen les entrades, els que volen les joguines, els que es tornen bojos pel marxandatge. Tant si els agrada com no, hauran de passar per caixa. Aquestes pel·lícules no les fan pensant només en aquest públic, sinó sobretot en el públic nou. Ho has de reconèixer, si vas veure La guerra de les galàxies al cinema és que ja ets més a prop dels 50 que dels 45. Els teus fills o els teus néts són el públic objectiu d’aquesta pel·lícula, no pas tu.

El primer pas d’aquesta nova visió fou l’Episodi VII, El despertar de La Força, un film a mig camí entre el remake i l’homenatge a la trilogia original i la presentació d’un nou equip d’herois. És cert que apareixien els principals personatges de la trilogia original, però ja ens van donar el primer avís: la mort de Han Solo va ser difícil de pair per a molts fans. A Els últims Jedi hi ha coses encara més complicades de pair, no les dic per no generar spoilers innecesaris, però insisteixen en el missatge de que no és la mateixa Star Wars a la que estàvem acostumats, no és un grup de gent en alegre companyonia lluitant contra l’imperi i sortint indemnes de qualsevol embolic. Aquí la gent mor, es sacrifica, cada pèrdua és un cop insuportable per als defensors de la república, una resistència cada cop més minvada davant del Nou Ordre (un cop més, un nou senyal de que la cosa ha canviat), on hi ha personatges que també tenen els seus dubtes, la seva ànsia de poder i de revenja.

Comença el film amb un diàleg còmic, més propi de la paròdia que va filmar Mel Brooks (La boja història de les galàxies, 1987) que de Star Wars per, acte seguit, fer la transició a una batalla que marcarà el to de tot el film. La sensació de pèrdua i desesperació s’estableix des del principi del film i ens acompanyarà fins l’agredolç final. En el camí, les pèrdues seran gairebé insuportables. Els girs de guió busquen augmentar cada cop aquest sentiment de sacrifici gairebé inútil per tal de preservar uns principis de llibertat davant la opressió del Nou Ordre.

Rian Johnson, director i guionista del film, aconsegueix crear tres línies argumentals protagonitzades per diferents grups de personatges que acaben coincidint al final. Per primer cop a la nissaga veiem una crítica social fàcilment adaptable a la realitat en què vivim, un compromís real en mostrar la opulència dels qui manen i la misèria de la immensa majoria del poble. En aquest sentit, les escenes protagonitzades per Finn (John Boyega) i Rose (un nou i extraordinari personatge interpretat per Kelly Marie Tran) són les que ens aporten aquesta càrrega social inèdita a Star Wars.

Una altra línia argumental és la que té com a protagonistes Poe Dameron (Oscar Isaac) i la generala Leia (Carrie Fisher). Aquesta és la més fluixa de les línies argumentals del film però és la que unifica les altres dues, la que estableix el punt de sortida i el final de la pel·lícula. Les seves arrels les hem de buscar en els relats d’esperança i fortalesa davant l’enemic. Dos exemples clars serien El senyor dels anells (el llibre, no la pel·lícula) o El pont sobre el riu Kwai (David Lean, 1957), dues referències molt evidents, tant visual com conceptualment. Resistència, sacrifici, companyonia i capacitat d’assumir el propi fatus, tot i que creiem que tot està perdut, uns temes molt presents en la ficció britànica de la que tota la nissaga creada per Lucas pren moltes referències.

Ja he esmentat les de Finn i Rose i de Poe Dameron i Leia, totalment centrades en fonamentar l’esperit rebel. La més polèmica és la que té com a protagonistes a Rey (Daisy Ridley), Luke Skywalker (Mark Hamill) i Kylo Ren (Adam Driver) amb un convidat de luxe. El punt central és com Luke renega dels Jedi, desitja la fi de l’ordre car veu que la part lluminosa de la Força no és prou forta com per a evitar que el seu revers tenebrós acabi triomfant. Luke se sent culpable de la transformació de Ben Solo en Kylo Ren i ajuda la Rey a aprofitar tota la Força, no només la part de la llum. Si en l’episodi VI moren els dos membres de l’ordre Sith (només en pot haver dos: un mestre i un deixeble), en l’episodi VIII veiem els últims moments dels Jedi. La Força continua, és evident, però en mans de nouvinguts. La Força és llum, sí, però també foscor. Tot focus de llum té el seu revers tenebrós i, tal com diu Luke Skywalker, hi ha molt més enllà del balanç entre tots dos extrems. Suposem que aquest serà el tema principal de l’episodi IX i suposem també que aquest és el principal punt de desacord entre els seguidors que s’han sentit decebuts pel film. Hi ha molta gent que creu realment en la Força i en els Jedi com una religió i en la part central del film un personatge carismàtic de la nissaga ens diu que és el moment d’acabar amb els Jedi i donar pas a una nova generació. Liquidats els Jedi, hi ha tota una legió de persones arreu del planeta que han quedat òrfenes de creences. Star Wars és l’exemple més clar del que és una pel·lícula de culte, car l’ordre Jedi ha esdevingut un culte real a molts països, especialment aquells d’origen anglosaxó. Al Regne unit, per exemple, hi ha més de 400.000 persones que es declaren Cavallers Jedi, a Austràlia en són més de 70.000; a Nova Zelanda en són 53.000, un 1,5% de la població, més que budistes (1,3%) i hindús (1,2%). L’origen del sentit crític envers la pel·lícula no és, doncs, exclusivament cinematogràfic, sinó més aviat de caire religiós o moral.

Perquè, diguem-ho clarament, cinematogràficament parlant, Els últims Jedi és molt superior a qualsevol altre film de la nissaga, incloent-hi L’Imperi contraataca (Irvin Kershner, 1980), considerada per tothom fins ara com la millor de totes. A Els últims Jedi veiem referències directes a L’Imperi contraataca, seguint el paral·lelisme entre la connexió Luke-Darth Vader amb un muntatge idèntic amb la connexió Leia-Kylo Ren (rèplica i contrarèplica encadenades amb un lleuger fos i no amb el tall net habitual), però també a moltes altres pel·lícules. Algunes són evidents, com per exemple Sol davant el perill (Fred Zinemann, 1952), d’altres són reservades a un públic cinèfil que no és el de Star Wars, com l’escena introductòria al casino, que és un homenatge directe a Wings (William A. Wellman, 1927), la primera que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, curiosament, totes dues amb Gary Cooper al repartiment. I és que Rian Johnson no és només un director competent, és un autèntic artista. Per primer cop veiem escenes amb enquadraments poc usuals a la nissaga: plànols picats, travellings, moviments de càmera, en una sèrie de films on estem acostumats a plànols estàtics. Johnson té una narrativa cinematogràfica pròpia que ha utilitzat amb comptagotes per tal que el públic no se n’adoni de la diferència, però hi és. I tant que hi és! Si voleu trobar paral·lelismes amb altres films dels darrers anys, Els últims Jedi té més de Salveu el soldat Ryan que de qualsevol film d’Star Wars. I això és voluntari. No en va, Kathleen Kennedy ha estat la productora de Steven Spielberg en la major part dels seus grans éxits des d’E.T., ella sap perfectament què vol aconseguir i ho va demostrar quan va obligar a tornar a rodar més de mitja pel·lícula quan va veure un primer muntatge de Rogue One (Gareth Edwards, 2016) i va contractar Tony Gilroy per dirigir les noves escenes, tot i que va conservar el nom d’Edwards com a director. Ho va tornar a fer quan va acomiadar Phil Lord i Christopher Miller quan faltaven només tres setmanes per acabar el rodatge de Solo (s’estrenarà el 25 de maig de 2018) i va contractar Ron Howard per acabar el film i tornar a rodar el que no li agradava de la feina dels directors anteriors.

En resum, Els últims Jedi marca una nova era, un nou camí. Tot i que és la pel·lícula més llarga de tot el corpus d’Star Wars, encara es van tallar més de 45 minuts de la primera versió de la pel·lícula. És una llàstima que no podrem veure totes aquestes escenes eliminades, però estic segur que hem guanyat en ritme i efectivitat. El futur de la franquícia passa per adaptar-se als nous temps, a una nova forma de veure l’univers creat per Lucas i en el futur immediat Rian Johnson serà un home important dins d’aquest univers. De moment, Kennedy ja li ha encarregat el guió i la direcció d’una nova trilogia per Star Wars amb personatges nous, res a veure amb el que coneixem. Friso per veure què en sortirà de tot plegat.