L’Artesà: Conservació o enderroc?

El projecte del Nou Teatre Artesà que promou l’Ajuntament del Prat de Llobregat ha aixecat una gran polèmica perquè preveu l’enderroc de l’edifici modernista de 1919 i la seva substitució per un teatre de nova planta. El passat dimecres 14 de desembre el Ple municipal va aprovar a porta tancada el projecte executiu dels arquitectes Forgas i Bosch, i els opositors, agrupats a la plataforma Aturem l’enderroc, Salvem l’Artesà, van convocar una protesta davant del consistori, com ja van fer quan es va aprovar el Pla Especial el passat mes de juliol. El conflicte es va iniciar ara fa més d’un any quan, l’octubre de 2015, l’equip de govern va anunciar els cinc projectes finalistes del concurs d’arquitectes, d’entre 45 participants. Tots els projectes escollits es basaven en la premissa d’enderroc de l’actual edifici, fet que va suposar que en poques setmanes a partir d’una assemblea al propi Artesà, amb una setantena de participants, es creés l’actual Plataforma per iniciar una campanya contra l’enderroc i la sol·licitud d’un procés participatiu per decidir el futur de l’espai. La Plataforma ha realitzat nombrosos actes públics i s’ha fet ben present als balcons de la població amb banderoles, aconseguint 3.686 adhesions al seu manifest, que acaben de presentar al registre de l’Ajuntament. La Plataforma està decidida a que aquest atemptat patrimonial no es produeixi i faran tot el possible per evitar la desaparició de l’Artesà.

El seu abandonament no impedeix que encara s’aixequi imponent com un símbol i un manifest de la història del Prat de Llobregat. L’Artesà no és un edifici qualsevol. Amb un teatre de set-centes seixanta-vuit localitats -tan sols cent menys que la sala gran del TNC, una cafeteria molt àmplia i un bon pati-, és difícil descriure en paraules el que ha representat per la ciutat i la seva gent. El teatre va esdevenir una peça fonamental en la vida social i cultural del Prat: de l’edició de l’Avenç, butlletí literari i catalanista propi de la Renaixença, als concerts i els balls de Festa Major a la pista, passant per la programació teatral i de cinema, l’espai fins i tot va acollir els assajos teatrals de noms destacats com Núria Espert i la seva companyia (La tempestat, de Shakespeare i amb direcció de Jorge Lavelli, el 1983) i Dagoll Dagom (El Mikado, de Gilbert & Sullivan, el 1986). Amb l’adveniment de la democràcia, i per causes diverses que en part es repeteixen en altres casos d’entitats (canvi d’hàbits, caiguda de l’associacionisme, fràgil situació econòmica després del franquisme, empenta dels equipaments públics…), l’activitat de l’Artesà va decaure al llarg de les dècades de 1970 i 1980. El 1982 el diari Delta va promoure la reivindicació amb el lema Salvem l’Artesà. Més tard, el 1987, el centre va ser arrendat per l’Ajuntament, que el 1988 va tancar la part del teatre, al·legant el mal estat de la construcció. El 2003 l’Ajuntament passà a ser-ne el propietari i es van reobrir el bar i els espais exteriors, mentre que la sala de teatre, que presentava un estat de deteriorament preocupant s’ha agreujat amb el pas del temps.

El 2015, l’Ajuntament del Prat va fer un concurs per construir-hi un teatre nou i més funcional, amb dues sales. Es van presentar 45 projectes i dels cinc finalistes, despatxos d’arquitectura molt reconeguts, el jurat va triar el projecte dels arquitectes Bosch i Forgas. La intervenció implica l’enderroc del teatre actual, tot i que vol recordar la seva imatge i en manté els principals elements catalogats. L’objectiu de l’Ajuntament del Prat és fer un teatre amb una sala gran per a 600 persones, amb una sala més petita per a unes 150, amb sales d’assaig, amb camerinos. Un teatre modern per ubicar el Prat en l’eix central dels equipaments culturals moderns del mapa espanyol. La Plataforma Salvem l’Artesà, que ha engegat una campanya per conservar el teatre, creu que la sala no s’ha d’enderrocar perquè és dels pocs elements de patrimoni que es conserven al Prat. També qüestionen com s’ha fet el procés de definició del nou teatre. Denuncien que l’ajuntament ha convocat i escollit un jurat on la majoria dels membres estan directament vinculats amb el consistori. El que demanem des de la Plataforma Salvem l’Artesà és que s’aturi l’actual projecte i que s’obri un procés de participació en què els veïns i les veïnes i les entitats del poble puguin decidir quins són els usos que volen donar a l’edifici.

fotografia-artesa2

El Prat podria seguir l’exemple de Manresa quan el 2014 va decidir el destí del Teatre Conservatori, un equipament emblemàtic de la ciutat que data de la segona meitat del segle XIX. Els partidaris de la seva conservació i restauració van guanyar la consulta amb quasi bé un 90% dels vots. Alineats amb els moviments veïnals contraris a l’enderrocament de teatres com el Conservatori o L’Artesà, trobem l’Observatori d’Espais Escènics. Com a “observadors” i investigadors de les relacions del fet escènic amb l’arquitectura i l’urbanisme, des de fa una bona colla d’anys documenta casos de teatres amb dissenys extraordinaris però abocats a una existència lamentable: equipaments esplèndids i cars, que acullen un programa artístic insignificant, quantitativament i qualitativament. Són les anomenades arquitectures d’impacte que amb el temps acaben esdevenint edificis tristos i solitaris. Teatres que, quan acullen un espectacle, sovint es veuen constrets a una disposició espacial rígida, amb relacions inamovibles i poc imaginatives del públic i de l’escena.

En aquesta direcció, la Plataforma Salvem l’Artesà, reconeix que un edifici que té un segle s’ha d’adaptar al 2017 i per tant s’hi han de fer modificacions i els canvis adients, però aquests canvis no passen pel seu enderroc sinó per posar-lo al dia. L’Ajuntament del Prat afirma que els usos s’han consensuat amb les entitats locals, que el procés de participació ha estat suficient i que tècnicament la rehabilitació de l’actual teatre és impossible perquè, ateses les característiques de la platea, l’escenari i les balconades, no compleix cap de les normes que requereix un equipament modern i es faria impossible adaptar-lo als usos actuals. Preveuen que les obres, amb un cost de 12 milions d’euros, podran començar el maig d’aquest any i estar enllestides a finals del 2018. Les conjuntures en què s’ha anat veient immers L’Artesà podria obrir a tot tipus de possibilitats. Solucions basades en el respecte i la transformació patrimonial, defugint tant de posicionaments conservadors, com de la rauxa arquitectònica, per tal de reactivar un espai significatiu que mantingui la base material el seu valuós edifici. La història ens diu que els teatres que foren, molts dels quals només queda la façana, no ressusciten amb noves edificacions i negant que la seva existència ha contribuït a forjar la nostra rica cultura social i teatral.