Stanley Kubrick: “La destrucció d’aquest planeta no tindria sentit en una escala còsmica”

El CCCB ha afrontat el 2018 com un “any de canvis” organitzatius. Després de la convocatòria d’un concurs públic per buscar nou director o directora, la gestora cultural, Judit Carrera, s’ha fet càrrec de la institució. Igualment, el centre ha previst una “programació molt ambiciosa per a aquest any d’impàs” en què regnaran grans qüestions sobre feminisme, gènere, canvi climàtic, el debat polític, el cos, l’ocultisme, el terrorisme global i nous imaginaris. Una mostra dedicada a Stanley Kubrick, projectada en col·laboració de la germana i família del cineasta, naixerà emmarcada en la nova carrera armamentística i nuclear i la imminència d’una catàstrofe climàtica a gran escala i del convenciment que “2001: una odissea de l’espai” és la pel·lícula més complexa feta fins ara sobre el destí de la humanitat. Maquetes, guions, escrits personals, dibuixos en col·laboració amb altres artistes nodriran el recorregut comissariat per Hans-Peter Reichmann, del Deutsches Filminstitut de Frankfurt, en col·laboració amb el crític Jordi Costa.

El 23 d’abril de 1964 es van reunir a Nova York Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke. El nord-americà Kubrick era un jove geni de la cinematografia, de trenta-cinc anys. Fins aleshores, havia fet, Atracament perfecte, Camins de glòria, Lolita, i Dr. Strangelove. Kubrick, home del seu temps, volia fer una gran pel·lícula de ciència-ficció que tractés sobre el lloc dels humans a l’univers. Li havien parlat del britànic Arthur C. Clarke, un escriptor de quaranta-sis anys amb una trajectòria considerable i que el 1954 havia publicat La fi de la infantesa, una novel·la que narra la intervenció dels grans senyors de l’univers quan la humanitat està a punt d’iniciar l’era espacial, i que encarrilen els humans cap a la seva finalitat: donar naixença a uns nous éssers que superarien les limitacions humanes.

Kubrick ja havia escollit un text com a punt de partida, però Clarke va dir que no volia treballar amb cap idea que no fos seva. Dels relats que Clarke va exhumar, van triar com a idea d’arrencada el conte El sentinella: uns astronautes arriben a la lluna i hi troben una piràmide, evidentment de construcció artificial extraterrestre; quan s’hi acosten a explorar-la, s’activa el senyal d’avís que els constructors hi van col·locar, i que els adverteix que la humanitat ha assolit la tecnologia suficient per a sortir del seu planeta i, doncs, s’hi poden començar a posar en contacte. Amb aquesta idea, la de La fi de la infantesa i altres, Clarke i Kubrick van començar a treballar paral·lelament en la novel·la i el guió del film. Quatre anys després, l’abril dem 1968, s’estrenava la pel·lícula 2001: una odissea de l’espai, i tres mesos més tard, el juliol, apareixia la novel·la.

2001-a-space-odyssey-3-kubrickconfdin

Amb lleugeres però significatives variacions, film i novel·la relaten la mateixa història, dividida en quatre parts. A l’inici, al territori on viuen uns primitius homes-simi apareix un monòlit que els estimula a progressar en el camí de l’evolució, plasmat gràficament al film amb l’adquisició d’una primera eina que perllonga i augmenta la força del braç. A la segona part, l’any 2001 es descobreix a la Lluna un nou monòlit enterrat, més gros, que en rebre els raigs del Sol llança el senyal d’avís vers l’espai exterior. A la tercera part, una nau tripulada per humans i comandada per un ordinador fa el camí vers el lloc on s’adreça el senyal del monòlit, situat en l’òrbita de Júpiter al film i de Saturn a la novel·la; durant aquest viatge hi ha el cèlebre conflicte entre els tripulants i la màquina, l’única que sap la destinació del viatge i que considera que els humans el poden fer fracassar. A la darrera part, Dave Bowman, l’únic supervivent, arriba al final del viatge, un nou monòlit que és una porta a les estrelles; hi penetra, assisteix al seu propi procés evolutiu, plasmat al film en un progressiu i veloç envelliment, fins a transcendir les limitacions humanes, i reneix en forma de nadó estel·lar: s’ha consumat el destí de l’actual humanitat.

Kubrick i Clarke van treballar tenint accés a material de la NASA, en un moment d’expansió optimista: l’any següent a l’estrena del film l’agència nord-americana col·locava per primer cop astronautes a la Lluna. Els projectes de viatges espacials, però, no han mantingut aquella progressió dels primers anys, i arribats al 2001 el panorama de la humanitat no és el d’aquell optimisme de fa trenta anys llargs: més aviat ens sentim reflectits en l’ombrívol to d’un altre film del mateix 1968, El planeta del simis, amb aquell final de l’estàtua de la Llibertat novaiorquesa tombada i mig colgada. 2001: una odissea de l’espai, però, va establir una fita. És una cinta que pel plantejament madur, profund, i l’altíssim nivell tècnic, marca la majoria d’edat del cinema de ciència-ficció. Aspectes com l’equipament dels astronautes o el disseny dels mòduls es mantenen vigents, atès que els realitzadors van poder disposar d’assessorament tècnic i de prototips reals. Però sobretot el gran encert de l’obra de Kubrick i Clarke ha estat encarnar la data 2001 com a primer any del futur. 2001: una odissea de l’espai és segurament una de les obres cinematogràfiques que més interpretacions ha provocat, acadèmics i fanàtics intentant definir el que és totalment estrany, justament allò del que no tenim punt de comparació: l’extraterrestre, la trobada amb la radical alteritat.

2001_space_odyssey

Stanley Kubrick planteja una obra molt ambiciosa, a través de la qual ens ofereix algunes preguntes sobre la humanitat i molt especialment en relació amb el concepte d’evolució. Així, a través de les imatges podem percebre la relació (entesa en termes filosòfics) entre l’ésser humà al llarg de la seva història i la intel·ligència superior, en l’univers. I per exposar-ho, se serveix d’un element que esdevé clau en el film: el monòlit negre. Aquest objecte apareix en diferents moments de la pel·lícula, sempre relacionant-se amb moments d’evolució, moments claus en el desenvolupament de l’ésser humà. Les interpretacions en relació aquest objecte són molt diverses, però resulta evident la importància d’aquest en la humanitat, esdevenint una espècie de representació física del poder de Déu, però no entès com a concepte religiós, sinó com a força motora de la humanitat.

La pel·lícula també aprofundeix sobre les relacions entre l’ésser humà i la màquina, en aquest cas a través d’un ordinador, Hal 9000, el qual s’enfronta al tripulant de la nau espacial. Aquest enfrontament, que acaba amb la desconnexió de l’ordinador Hal 9000, ens mostra les possibilitats de la intel·ligència artificial. Abans de produir-se la desconnexió, l’ordinador diu que té por, plantejant així una reflexió en l’espectador entorn la vida artificial i la seva funció. La pel·lícula esdevé en alguns moments un film d’aparença abstracte, quasi mística, com el moment en que l’astronauta és transportat per un túnel lluminós. A través d’aquestes imatges, Kubrick vol que l’espectador intueixi la relació entre l’ésser humà i l’univers, una relació que condueix l’home cap a l’evolució i cap al descobriment d’ell mateix, com la seqüència final ens fa entendre. Origen i final són una mateixa cosa que es produeix a l’univers, un univers on l’ésser humà és insignificant, tot i la seva constant evolució.

2001-a-space-odyssey16

Stanley Kubrick, en una rara entrevista de 1969, ens il·lumina una mica de què tracta aquest film que es revela com una pedra filosofal en la història de la humanitat i la seva relació amb la vida en l’univers. “La humanitat ha estat inseminada i programada per una misteriosa civilització extraterrestre que no podem del tot comprendre, que ens podria semblar divina, però que fins i tot en un sentit profund podríem ser nosaltres mateixos”. D’això tracta 2001: una odissea de l’espai, un exercici d’imaginació científica sobre l’evolució de la intel·ligència en l’univers. Per simple probabilitat estadística es podria donar per fet que hi ha una intel·ligència que, per a la nostra intel·ligència, és el mateix que la divinitat. Una intel·ligència (o una sèrie d’intel·ligències) que difícilment no és aquí, ara, invisible entre nosaltres i en cada part de l’univers. Com podem saber que no som part d’un experiment d’aquesta intel·ligència còsmica? Kubrick i Clarke van plasmar la que podria ser la història més rellevant i ressonant de la nostra civilització. Van ser uns visionaris d’aquesta intel·ligència còsmica avançada, revelant un missatge, possiblement per dirigir l’evolució humana, sense que ells mateixos ho sabessin? Stanley Kubrick assegurava que “el punt d’un univers infinit i etern, és que tot és possible”.

Stanley Kubrick, CCCB, del 24 al 4 de març