La postveritat, o el periodisme a l’inrevés

Els esdeveniments es succeeixen a velocitat de vertigen, al ritme mateix amb que evolucionen els estats d’ànim dels uns i del altres, empesos pels milers de missatges que desborden les xarxes socials i que, a demanda, s’amplifiquen gràcies a les diverses comunitats virtuals de les que tots –o gairebé tots– en formem part.

Sovint ens menteixen per governar-nos millor, per obtenir (o mantenir) un poder sobre nosaltres. Descartes deia que no ens havíem de fiar dels que ens han enganyat una vegada. I els que ens han enganyat cent vegades? Han buscat cent vegades governar-nos.

Algú dirà: la mentida és essencial en la conducta humana. A través de la mentida som conscients del nostre propi ésser. La mentida ens emmuralla i ens va donant consistència del nostre jo.

En el món de neologismes en què vivim, on ja no hi ha cap manera de transparència, cap forma de claredat, ja no parlem de mentides, parlem de la postveritat. El significat que mostra i oculta aquesta paraulota és ben simple i brutal i el millor és formular-la de manera paradoxal: a l’hora de la veritat, la mentida convenç més que la veritat, perquè és més degradant i compulsiva.

Edwy Plenel, periodista francès que va treballar a la direcció de Le Monde (1996-2004) i fa uns anys va fundar Mediapart, un diari digital conegut per les seves investigacions, parla dels tres enemics tradicionals del periodisme: “La propaganda, els rumors i les emocions”. Fa diana, vist que la crispació política ha posat en marxa la propaganda i que les emocions comencen a desbordar-se.