Quico Palomar, el darrer romàntic

La dècada dels setanta, clau per entendre l’evolució d’aquest país, té com a capital cultural la ciutat de Barcelona. Aquest és el marc geogràfic per on circula una generació rupturista vinguda d’arreu que crearà, des d’una posició purament underground, un espai de llibertat on es produirà una autèntica revolució en els costums i una explosió de creativitat. La Barcelona dels setanta és la ciutat que va veure néixer -i morir- Quico Palomar. Hereu de la contracultura més activa i activista enmig d’una festa que semblava que no tindria final. L’ambient underground d’aquella Barcelona que va començar a agitar-se uns anys abans de la mort de Franco i que es va anar pansint alhora que es va consolidar la transició democràtica i Madrid va prendre el relleu cultural amb la seva famosa “movida”. Música, còmic, premsa marginal, drogues, llibertat sexual i valors hippies es donaven la mà en una ciutat que semblava bullir. Quico Palomar en va olorar la flaire. Volia ser aviador i, ben aviat, va volar de Moià, on va néixer als anys 50. El món se li va fer petit. Als 25 anys la Barcelona de finals dels anys setanta se li obre de bat a bat. Primer fa d’enquestador per les cases i de seguida detecta que als carrers tot està per fer, que són un focus d’animació i neguit cultural que convé colonitzar per al bé de tothom. Va contribuir a omplir l’escenari de sons amb grups ben diversos (Tribu, Bourbons, Aviram, Cantautot) i en solitari. Així, participa també en la formació de La Fura dels Baus, una etapa inicial d’efervescència per festivals i cercaviles, un devessall d’espontaneïtat que aprofita al màxim. No hi ha camins, hi ha dreceres. Més interessat per la cançó, més a prop de Pau Riba que Comediants, abandona la Fura. Se’n va a Madrid a comprovar què era allò de la Movida i a vendre els seus dibuixos. Va aprendre a dibuixar amb un curs per correspondència i a tocar la guitarra mirant la televisió, escoltant la ràdio i posant discos.

capcalkeraweb

Comença així el seu periple vital per carrers i places, rambla amunt i rambla avall, amb la seva carpeta plena de dibuixos i fotocòpies, amb la seva mandolina i els seus xiulets d’èmbol. Figura viva del moviment underground d’aquella Barcelona dels anys 70 i 80, ha retratat amb la mirada plena de sàtira i humor la història d’aquest país. D’ell s’ha dit que és el darrer romàntic, un hippy medievalista amant d’ovnis i víkings, un trobador dels nostres temps, antisistema, anticonsum, antiindustrial, desmitificador de l’art… un personatge realment autèntic, únic, que no ha deixat mai de viure fidel als seus ideals. Ningú és profeta en la seva terra fins que hom se n’adona del potencial que tenen a casa. I, això, és exactament el que van fet el col·lectiu ExAbrupto i la seva aposta d’acostar l’art en escenaris nòmades i descentralitzats. Van triar una antiga cort de porcs de Moià, rehabilitada en una sala d’exposicions i una sala de concerts, per fer-hi la primera retrospectiva que repassarà la trajectòria del genial artista i cantautor moianès. El nucli principal de l’exposició dedicada a l’obra gràfica més significativa de Palomar, així com de material audiovisual. La missió d’aquest trobador, o pastor de persones, com li agrada definir-se en honor al seu pare, ha estat fer-nos riure, emocionar-nos, allunyar-nos de la societat decrèpita i transportar-nos a un món de fantasia. Preocupat per l’esdevenir de la humanitat, etern jove antic, encara no sap què serà quan sigui gran.