El Demà de Balago

Viure al marge de les exigències de la indústria discogràfica. Que el procés creatiu no alteri l’evolució lògica d’un grup. D’entrada perquè això es produeixi és una qüestió de principis. I Balago ho tenen molt clar. No troben normal publicar un disc a l’any per com entenen la manera de compondre, ordenar i pensar en com serà cada disc. “No tinc la capacitat ni tampoc em ve de gust quan es tracta d’una cosa tan personal i al que dediques molt de temps”, assegura David Crespo. De fet, que cada vegada tardin més temps entre disc i disc és perquè tot el temps que inverteixen en construir ha passat a ser un procés que ja no és del tot agradable. Malgrat tot, segueixen fent discos per la necessitat que tenen d’expressar inquietuds, idees i pensaments que en el seu cas es tradueixen en forma de cançons. “Entenem la creació d’una obra artística com un fet més o menys agradable on s’imposa una necessitat biològica que fora de tota lògica et pot portar a una felicitat naïf o a l’autodestrucció. Hi ha altres raons relacionades amb l’ego i és que tot procés creatiu vingui d’on vingui destrueix una quantes neurones, però la satisfacció personal quan acaben aquesta obra és prou proporcional com per fer-la tantes vegades com un sigui capaç”.

Lluny queda el disc, Darder (2013). És l’última referència que tenim de David Crespo i Guim Serradesanferm. I si fem cas al primer avançament, Entornar-me’n, ens confirma que el nou disc, que publicaran el 25 de maig, El Demà (Foehn), continuarà instal·lat en la foscor més absoluta. De fet, així ens ho anticipen. “Hem escollit una paleta d’instruments i samplers que sonen més opacs que en anteriors discos, la producció també és menys lluminosa buscant expressament un so específic basant-se alguns referents, sobretot dels 90”. En aquest grup les cançons es componen sense pensar en res més que en la seva forma, modelada en base a les influències i referents musicals del grup. Després cada disc conté un concepte que intenta casar amb el contingut, però que a la vegada proposa la llibertat a altres formes de interpretar-lo, a causa de la pròpia idiosincràsia del grup, com si fossin bandes sonores de pel·lícules que no existeixen. Conceptualment  cada disc es correspon a etapes personals. Els títols de les cançons són suggeriments o missatges sobre el concepte, i en aquest disc, tots ells fan referència a qüestions profundes sobre la humanitat.

27337152_1687102051348007_9022898388575580546_n

Una humanitat que ve de lluny i que busca afiançar-se en un futur no massa llunyà. No fem cas a la portada del disc. El blanc i negre s’imposa. “Consta d’una foto que sembla situar-se en els anys 50 però no vol dir que miri cap enrere, la foto respon a una metàfora sobre alguna cosa que encara no ha passat, per tant es situa en el futur. El Demà apunta a un futur distòpic a curt-mig termini, basat en el raonament i l’objectivisme. La humanitat ha fracassat. El que expliquem ja ho han escrit pensadors com Schopenhauer, escriptors com Orwell o s’ha fet amb pel·lícules com El planeta dels simis o Doce monos, per posar algun exemple. En aquestes dues pel·lícules es juga amb la paradoxa, l’estupidesa humana i l’animalisme com a vehicle per ridiculitzar l’ésser humà, a més de plantejar moltes altres qüestions. Hi ha qui pensa que anem a transcendir però la realitat, la natura és molt més important que la intel·ligència humana, que a més és limitada”. El Demà truca la porta. Per dibuixar-lo ha calgut suor i llàgrimes. David Crespo no amaga que ho ha passat malament. “He dormit poc i he tingut la sensació de tornar-me boig. Ha estat un any i mig on m’he tornat massa obsessiu, perfeccionista i desordenat al voltant de la composició. Res romàntic, gens fàcil i poc sa”. Buscar l’excel·lència en el que es fa i valorar el resultat per damunt d’altres factors. Balago s’han convertit en una de les poques bandes que exemplifiquen a la perfecció el que hauria de ser la música del segle XXI; una constant evolució en el so buscant obrir nous camins a partir de l’experimentació.